CLAUDI CASANOVAS

/ENG

Als Vençuts

Carta d'una Miliciana

 

El 2001, Anita Besson em va fer arribar des de Londres un enigmàtic manuscrit. Era un full de paper ceba, groguenc i repetidament plegat i replegat, cal·ligrafiat per les dues cares amb estilogràfica i amb una lletra quasi il·legible de tan petita. Al tacte, se m’afigurava una relíquia o un palimpsest a mig esborrar.

En una nota adjunta, Anita Besson em demanava si l’hi podia transcriure, perquè ella, amb el seu pobre castellà, no s’hi veia amb cor. Creia que era de l’època de la Guerra Civil espanyola. L’havia trobat endreçant una calaixera al pis de la seva difunta germana, Miette, a Lausana, enmig d’altres pertinences del seu pare.

 

La lectura no va ser tan complicada com semblava a primera vista…

 

No podia llegir totes i cadascuna de les paraules, però potser tampoc calia per endevinar-hi un diari escrit per un personatge femení. Es tractava d’un text en primera persona, en el qual dia a dia l’autora anònima anava anotant els fets més remarcables d’una travessia en vaixell o d’una certa concentració de tropes milicianes. Hi sobresortien en majúscules les sigles CNT, FAI i UGT entre les espesses i diminutes línies de tinta blavosa.

 

En aquesta primera aproximació, també va créixer el dubte que el text no era el que semblava. Alguna cosa no acabava d’encaixar.

El seu aspecte era d’una gran bellesa: travessat pels anys i el misteri, la fragilitat del paper, els seus múltiples plecs com antigues ferides, la seva semitranslucidesa i l’increïble traç de la minúscula cal·ligrafia el feien als meus ulls semblant a una joia o a una relíquia per venerar.

Després de transcriure els primers paràgrafs, vaig confirmar a l’Anita que efectivament es tractava d’un text que feia referència a la Guerra Civil i que a poc a poc l’aniria transcrivint tot.

 

Mentrestant, el vaig embossar en un portafolis de cel·lofana i per penjar-lo, com una icona, a l’estudi. Me’l mirava de cua d’ull, de passada, detingudament, distretament, embadocat, de lluny, de prop, del dret i del revés; com un objecte, com una sola imatge tancada en ella mateixa i no pas com un text per ser llegit.

Els mesos anaven passant, i mai no trobava l’excusa per reprendre’n la lectura. Ho vaig intentar un parell de cops més, però per a sorpresa meva ara la dificultat semblava haver augmentat considerablement. Els lapsus de comprensió es feien més freqüents i més extensos, les paraules s’aïllaven i les frases quedaven en suspens.

 

Com podia algú haver escrit un diari en una superfície tan reduïda? Per l’escassetat de paper? Per amagar-lo fàcilment? Un diari s’agafa i es pren molt sovint, ha de ser pràctic, i més encara si és suposadament un quadern de viatge. El manuscrit era lluny de ser pràctic ni apte per a un viatge. Quina era la raó que duia l’autora a encriptar l’escrit amb aquella remaleïda lletra tan diminuta?

Vaig deixar-lo de banda. A més, la Guerra Civil no era un tema que valia més oblidar i fer taula rasa?

 

El 2003 la Comissió de Cultura de l’Ajuntament d’Olot em va invitar a participar en un concurs restringit per erigir un memorial als republicans morts en la Guerra Civil. El consistori feia seva, d’aquesta manera, una proposta de Sigrid Werning d’homenatjar els morts, els exiliats i els perseguits republicans.

 

De nou el manuscrit va reclamar la meva atenció. D’alguna manera havia de tancar l’interrogant que tenia obert davant meu.

 

Tocar, resseguir, desxifrar aquell material de primera mà era una forma directa d’impregnar-me d’allò que era essencial de la guerra. Perquè, en resum, la guerra se’m presenta com la suma de moltes vides particulars, la majoria d’elles colgades per la Història en majúscules, com la del mateix manuscrit.

 

Lentament la narració va anar prenent sentit. Al cap d’un mes, havia omplert uns deu folis, que equivalien a la primera cara del manuscrit. Mentre transcrivia, anava identificant les línies amb versicles, per facilitar-ne la localització i la relectura.

 

Es tractava efectivament del diari d’una miliciana que s’havia embarcat en una gran expedició militar que, sortint del port de Barcelona amb escala a Maó, desembarcaria a Mallorca per fer front als militars feixistesrevoltats a l’illa. S’hi narrava breument, amb dues o tres línies per dia, les vicissituds de l’expedició i la convivència amb les companyes.

Els primers dies són destinades als serveis d’intendència i es passegen d’un lloc a l’altre sense saber exactament què han de fer.

Els dies següents les canviaran de destí i s’incorporaran a un hospital de sang, de reraguarda. Gradualment les condicions empitjoren, les envien sovint d’un casalot a l’altre, i la narradora continua anotant puntualment els avatars dels combats, sense gaires opinions personals.

Descriu la convivència, les relacions amb el comandament, amb el grup de dones, el dia a dia del campament. Les operacions es van desencadenant mentre descriu fidelment els petits detalls de la jornada: hem anat a buscar roba al castell, avui dormirem amb llençols, avui ens fem a sorts els pocs matalassos que queden lliures, hem trobat un piano i he tocat una estona, a desgrat de la cap d’infermeres i per a l’alegria dels malalts…

 

L’esforç de desxifrar la minúscula escriptura es fonia amb la sensació d’escoltar-me a mi mateix com si fos la veu de la desconeguda, com si compartís aquest instant del present amb ella. Aquella veu escrivia amb la meva lletra, i aquella lletra era la seva veu. Tot jo era pres per la sensació de retornar a la vida la miliciana desconeguda.

 

El que havia començat com la crònica d’una aventura s’anava enfosquint ràpidament fins a quedar tot ple d’ombres i mals presagis. Ara la crònica dels fets deixava pas a les opinions. Si fins ara cada dia ocupava entre tres o quatre línies, sobtadament, a la segona cara del manuscrit, apareix un sol paràgraf de quinze o setze línies, una rabiosa i desmoralitzada declaració de principis: per a això, el sacrifici? Per a això, la lluita? On són els ideals? Llibertat, igualtat, a on? Els alts comandaments són presentats com uns paràsits que dormen als llits que no tenen els ferits al front, que mengen entaulats uns plats suculents. Tot és un desastre. Les diferents faccions es barallen entre elles.

 

El panorama és cada vegada més fosc. Els avions italians no paren de fer ràtzies i els milicians s’han de protegir d’un casal a l’altre, veient com enmig de la incertesa va creixent la por i la sensació d’inferioritat. La batalla s’eternitza.

 

Les quatre companyes formen part d’un grup d’una vintena de milicians molt propers a la línia del front. Queden aïllats, lluny del campament general, incomunicats. La situació és cada cop més alarmant.

 

 

Es traslladen al campament general, però no hi troben ningú. Tot indica que s’han quedat sols. “Tenemos víveres para un par de días, munición también. Esperemos los acontecimientos.” Així acaba: “Esperemos los acontecimientos.”

 

M’havia submergit en l’atmosfera i les vivències d’uns protagonistes de la guerra, llegint en una espècie de braille el que potser encara ningú no havia llegit fins ara.

 

Com més transcrivia el relat, més clar em quedava que ningú podia escriure un diari de guerra com aquell, en un format impossible. M’adonava que en el text apareixien nombroses paraules i construccions afrancesades, però tampoc enlloc es feia esment de les brigades internacionals.

 

Mentrestant, la comissió per al futur memorial republicà d’Olot va escollir el meu projecte. Érem al 2003, tenia molta feina al davant i havia de buscar ajudants. En una visita comentada de l’exposició Blocs, que acabava de fer a la Sala Gaspar de Barcelona, l’atzar o el destí em dugué un grup d’estudiantes d’arts i oficis. Quatre de les noies de l’últim curs es van mostrar interessades a ajudar-me: Lara, Auba, Sandra i Eva. Quatre, com les milicianes, com un regal del destí.

 

El febrer del 2004 vam començar els treballs, que es van perllongar fins al juny. L’eco del manuscrit m’era més present que mai.

 

Un capvespre, assegut al sofà mirant distretament la televisió, vaig veure les seqüències d’un vaixell ple de milicians que salpaven del port de Barcelona. Eren imatges d’una travessia amb destí a Mallorca. I de sobte m’adono que la veu en off està citant frases exactes del meu manuscrit referint-se al “diari d’una miliciana” que acaba amb una frase que em resulta molt familiar: “Esperemos los acontecimientos.”

 

El narrador va desgranant la història: les milícies, comandades pel general Bayo, en vista de la resistència que oposen els feixistes amb el suport de l’aviació italiana, després de consultar l’alt comandament, es retiren, i de nit, amb urgència i secretament, reembarquen totes les tropes, a excepció d’alguns petits grups de milicians que no havien pogut ser degudament alertats. Els esdeveniments es precipiten la matinada següent. Després d’un breu intercanvi de trets, els milicians es rendeixen i són passejats com a presoners pel carrer principal de Manacor.

 

A la televisió apareix una foto molt borrosa del grup de les quatre dones, dretes i amb braçals de la Creu Roja a les granotes, expectants i envoltades de soldats.

 

Els homes són empresonats a l’hotel de la plaça Major; les dones, considerades putes al servei de les tropes milicianes, són sotmeses a una inspecció per un metge castrense i posteriorment són violades i torturades. Abans de l’alba, homes i dones són duts fins als afores del cementiri. Per estalviar munició, són executats amb matxets, i en acabat cremen els cadàvers. S’acaba el programa. Puc veure que és part d’una sèrie titulada Zona roja.

 

Aquella nit no vaig dormir. M’hauria agradat poder plorar.

 

Els dies següents, em vaig posar en contacte amb els autors del documental, amb un historiador mallorquí i amb Josep Massot, l’autor del llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca, on es recull en apèndix una transcripció quasi idèntica a la meva del diari d’una miliciana. Després d’aquestes converses, em faig una idea del que devia passar.

 

Els feixistes, en fer presoner el grup de milicians, troben el diari de la noia, l’examinen i consideren que és prou sucós, sobretot les parts crítiques amb les mateixes milícies. Abans de quedar-se’l obliguen l’autora a fer-ne una lectura pública.

 

Un cop comès el crim de guerra, el diari corre per Manacor de mà en mà, i se’n fan còpies clandestines. El pare d’Anita Besson, un suís de parla francesa, és a punt d’embarcar-se en l’últim vaixell que salparà de l’illa. Deixa enrere una petita masia, unes terres que havia comprat, un futur romput... però tindrà temps per endur-se la còpia que ha fet del diari oculta com un microfilm, per donar fe de la tragèdia. El diari sembla que viatjarà a Itàlia amb les tropes de Mussolini.

 

El rector de Manacor en va guardar durant anys una  còpia d’on va sortir la transcripció reproduïda per Josep Massot.

 

I com onades en la superfície d’un estany, els ecos se sobreposen a les veus, el passat amb el present. Esglaó a esglaó, estrat a estrat, capa a capa, l’atzar cobra sentit i es produeix la reunió.

 

El manuscrit que m’havia confiat Anita Besson, en què la veu d’una dona en pocs dies passa de l’exaltació idealista a la decepció i l’horror, va ser dipositat el juny del 2006 a l’interior del bloc del memorial Als vençuts, n’és l’ànima oculta, que empeny per sortir a la llum, per ser recordada sempre, com totes les vides segades per la guerra.

 

Memorial Als vençuts, Ajuntament d’Olot, 2007.

 

Llibre "Als vençuts"

Projecte Taller

Instal·lació